dissabte, 8 de setembre del 2012

fer de pagès en un medi rururbanitzat

La balearizació és un terme encunyat per definir un medi on els usos residencials i turístics s'ubiquen en àmbits agraris i forestals. Un altre terme per definir aquest fenòmen és la rururbanització, que implica un desplaçament d'aquestes funcions en àmbits no només costaners.

Amb l'entrada dels països ibèrics en la Comunitat Econòmica Europea l'any 1989, les estructures agràries illenques queden obsoletes davant les exigències de la Política Agrària Comunitària (PAC) i porten el sector a la marginalitat. La competència ferotge de l'urbanisme accelera la conversió del sòl rústic en sòl residencial.

El camp eivissenc és avui en dia una macrourbanització caòtica i desordenada. Imatge creada partir de IDEIB (Sitibsa)

L'activitat agrícola en un medi rururbanitzat s'enfronta a reptes fins fa poc desconeguts. Un clar exemple és la ramaderia. En els anys 70, la ramaderia ovina superava àmpliament els 30.000 caps, mentre que l'any 2009 eren escassament 5.000. Les explotacions productores de bestiar reben subsidis de la PAC per animal .El control de malalties i paràsits del bestiar, així com garanties de traçabilitat (control de la producció des del naixement fins a consumidor final) mai no havien estat tan exigents com ara. Fins i tot, existeixen segells de qualitat que afavoreixen per al bestiar illenc un preu preferencial als mercats. Aquestes mesures i ajuts no eviten que el nombre de caps continuï en franca davallada, així com el nombre d'explotacions. El canvi d'estil de vida de les propietàries de finques cap a horaris i hàbits urbans és una de les claus principals. L'envelliment de la població que es dedicava a l'agricultura i que no ha trobat un relleu en les generacions més joves, per a les quals el mantenir un ramat no és més que un problema. Hem de tenir en compte que el fet de mantenir bestiar té unes conseqüències nefastes des d'un punt de vista territorial: cada ovella reproductora que no es reposa equival a 5.000 m2 de sòl que deixa de pasturar o que es deixa de sembrar.

Cap subsidi o ajut actual no pot arribar a compensar el sacrificar temps de lleure en un bestiar que no reporta cap ingrés significatiu a l'economia familiar. A més del factor econòmic hem de sumar-ne un altre no menys important: la proliferació de cans com a animals de companyia per a les residències en medi rural. Probablement aquest sigui un dels factors més importants a l'hora de descartar la continuïtat de molts ramats d'ovelles. La població de cans censats a l'illa d'Eivissa supera els 27.000 (més de 5 cans per cada ovella) tot i que segons alguns ajuntaments (que gestionen els cans abandonats) només la meitat dels cans que es capturen tenen identificació. Una població de cans tan exagerada fa inevitable els episodis desagradables d'atacs, ja siguin a ovelles i cabres com a gallines o d'altres.

La construcció de xalets i cases aïllades també implica una reducció d'hàbitat d'altres depredadors com les genetes o els falcons, així com una reducció de les àrees on caçar conills i perdius. De la mateixa manera, l'activitat cinegètica fomenta la reintroducció i l'augment poblacional d'aquestes espècies així que el seu nombre arriba a fer insostenible l'activitat agrícola en moltes àrees.
Altres factors com el canvi climàtic han estimulat el canvi d'hàbits d'altres espècies. Els tudons i les mèrleres s'han tornat residents quan abans eren migratòries i el seu nombre provoca un dany considerable en diverses produccions.

Tan en el cas de la proliferació de cans com en el de conills, la única solució parcial consisteix en realitzar tancaments que fan encarir en gran manera els costs de producció de les explotacions.  

Fer de pagès avui ja no és una activitat naturalment integrada en el medi sinó que és una activitat que s'ha d'aïllar de les amenaces que l'envolten en un medi que cada dia n'és més hostil. 

Això sense entrar a valorar aspectes com robatoris, vandalisme, abocaments de residus o altres activitats incíviques i que cada cop són més freqüents.

L'habitatge dispers és una característica del món rural eivissenc, però d'una forma molt diferent a com es concep avui en dia, en què una fracció ínfima de l'habitatge rural participa de forma significativa en la gestió del paisatge. Per molt que a molta gent pugui ofendre, el model residencial en cases unifamiliars, sense connexió a xarxes de sanejament, mantenint animals no productius i havent de dependre del vehicle privat per als desplaçaments, implica una degradació inevitable del medi natural, de recursos com l'aigua o el territori (les cases mateixes, tancaments i també carreteres) i exerceix una pressió contra les activitats agrícoles i ramaderes fins al punt de fer-les inviables. 

__________________________________________________________________________________

 Article publicat a En Acció, núm. 2, juny de 2012

 Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada