Plagues i malalties dels garrovers

Els garrovers, per la seua longevitat i llegendària resistència a la sequera, se solen considerar uns arbres extremadament rústics i resistents. La realitat, però és una altra, ja que darrera aquesta percepció de cultiu amb poques atencions i productiu fins i tot els anys més desfavorables, existeixen una sèrie de problemàtiques a tenir en compte.

La principal plaga és el popular cuc de garrova, que ha donat malnoms a alguns gentilicis de l'illa. El cuc és una eruga que es nodreix de la polpa rica en sucres i que després surt per fer la crisàlide. Qui hagi guardat garroves en un magatzem sap que parets i sostres en queden infestats.

A banda dels mals en els fruits, els arbres poden patir atacs de rates que poden arribar a matar l'arbre. Així mateix, també poden destruir quantitats significatives de garroves, menjant-se els garrovins fins i tot quan el fruit és encara ben verd. Diversos insectes barrinadors de la fusta poden arribar també a danyar les branques dels garrovers.

L'amenaça més preocupant actualment és la cercosporiosis del garrover, una malaltia causada per un fong que primer fa clapes a les fulles i després en provoca la caiguda.
Tot i que després es recupera i no provoquen directament la mort dels exemplars infectats, aquestes defoliacions debiliten de forma molt seriosa l'arbre.

Garrover afectat de cercosporiosis (gener de 2014)

Detall d'una branca totalment defoliada, amb brots nous (maig de 2014)

En aquestes imatges es pot veure l'aspecte dels arbres afectats. De lluny es veuen grisos, gairebé sense fulles. Els folíols que els queda presenten unes taques marronoses forques i irregulars, que acaben caient.

Sempre hi havia hagut presència d'aquesta malaltia però tenia una incidència tan poc remarcable que ni s'esmentava en la bibliografia com a patogen habitual dels garrovers. La incidència d'aquesta malaltia s'ha incrementat de forma dramàtica en els darrers anys i actualment estan provocant dues defoliacions anuals en moltes zones de l'illa, una durant la tardor i la més severa entre abril-maig. Els arbres més afectats es localitzen en zones concretes, on possiblement el fong troba les millors condicions ambientals. Una de les zones més extenses és tota la canalada que baixa de Sant Joan de Labritja i Sant Llorenç de Balàfia.

Entre les causes que poden explicar aquesta major incidència es poden nomenar les següents:

•  Els períodes de sequera. Tractant-se d'un arbre cultivat  en secà és normal que pensem en aquesta com a la primera causa. D'altra banda, es tracta d'un dels fruiters més resistents a la sequera i és capaç de produir amb precipitacions anuals de 350 mm anuals, a més que no explica perquè arbres que la pateixen igual no se'n veuen afectats ni perquè arbres situats en terrenys d'horta, amb reg i fertilització addicional, els afecta igual que als de secà.
• Abandonament de l'activitat agrària. Com que les espores es produeixen en la fullaca en descomposició, l'abandonament de les tasques agràries pot haver fet incrementar la quantitat d'espores i la capacitat d'infecció de la malatia.
• Una soca més violenta del patogen. Podríem estar davant una soca més violenta que s'hagi originat recentment i que ha prosperat gràcies a factors com l'abandonament dels camps i la sequera
• L'escalfament global. Els garrovers entren en plena producció als 60 anys i poden viure 200 anys o més, són, per tant, extremadament longeus, i poden ser sensibles als canvis ambientals extremadament ràpids associats a l'escalfament global. Les temperatures més elevades afavoreixen el desenvolupament del fong, que ha tingut en els dos darrers hiverns temperatures òptimes per al seu desenvolupament.

No existeixen encara estudis sobre el control d'aquesta malaltia. Per analogia amb malalties de l'olivera, la Junta de Andalucía recomana dues actuacions: Recollida i crema de la fullaca a finals d'estiu, que és una pràctica molt laboriosa i, per tant, no viable en la pràctica, a més que la matèria orgànica procedent del garrover contribueix a la millora del sòl i la defensa de l'erosió. L'altra són els tractaments químics, sense indicar quines matèries actives emprar, simplement perquè no hi ha cap fungicida autoritzat per al cultiu del garrover. 

En explotacions  de vinya i oliveres on es realitzen tractaments habituals amb coure, la deriva dels tractaments que va a parar a garrovers propers, la fumigació que "es perd" per entendre'ns, sembla que efectuen un control suficient contra la cercosporiosis. D'altra banda, no existeix al mercat cap formulat de coure (ni cap altre fungicida) autoritzat per al garrover, ni es tenen indicacions oficials de dosis a utilitzar, èpoques de tractaments, possibles fitotoxicitats ni termini de seguretat (la garrova pot destinar-se a consum humà)

Sobre la recent incidència d'aquesta malaltia, jo mateix vinc informat des de 2013 a la Conselleria d'Agricultura del Consell Insular d'Eivissa (que és l'organisme competent en Sanitat Vegetal), sense que hagin iniciat cap de les mesures que s'han d'emprendre en aquests casos.

__________________________________________________________________________________

 
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons