La
balearizació és un terme encunyat per definir un
medi on els usos residencials i turístics s'ubiquen en àmbits
agraris i forestals. Un altre terme per definir aquest fenòmen és
la rururbanització, que
implica un desplaçament d'aquestes funcions en àmbits no només
costaners.
Amb
l'entrada dels països ibèrics en la Comunitat Econòmica Europea
l'any 1989, les estructures agràries illenques queden obsoletes
davant les exigències de la Política Agrària Comunitària (PAC) i
porten el sector a la marginalitat. La competència ferotge de
l'urbanisme accelera la conversió del sòl rústic en sòl
residencial.
 | |
| El camp eivissenc és avui en dia una macrourbanització caòtica i desordenada. Imatge creada partir de IDEIB (Sitibsa) |
L'activitat
agrícola en un medi rururbanitzat s'enfronta a reptes fins fa
poc desconeguts. Un clar exemple és la ramaderia. En
els anys 70, la ramaderia ovina superava àmpliament els 30.000 caps,
mentre que l'any 2009 eren escassament 5.000. Les explotacions
productores de bestiar reben subsidis de la PAC per animal .El
control de malalties i paràsits del bestiar, així com garanties de
traçabilitat (control de la producció des del naixement fins a
consumidor final) mai no havien estat tan exigents com ara. Fins i
tot, existeixen segells de qualitat que afavoreixen per al bestiar
illenc un preu preferencial als mercats. Aquestes mesures i ajuts no
eviten que el nombre de caps continuï en franca davallada, així com
el nombre d'explotacions. El canvi d'estil de vida de les
propietàries de finques cap a horaris i hàbits urbans és una de
les claus principals. L'envelliment de la població que es dedicava a
l'agricultura i que no ha trobat un relleu en les generacions més
joves, per a les quals el mantenir un ramat no és més que un
problema. Hem de tenir en compte que el fet de mantenir bestiar té
unes conseqüències nefastes des d'un punt de vista territorial:
cada ovella reproductora que no es reposa equival a 5.000 m2 de sòl
que deixa de pasturar o que es deixa de sembrar.
Cap
subsidi o ajut actual no pot arribar a compensar el sacrificar temps
de lleure en un bestiar que no reporta cap ingrés significatiu a
l'economia familiar. A més del factor econòmic hem de sumar-ne un
altre no menys important: la proliferació de cans com a animals de
companyia per a les residències en medi rural. Probablement aquest
sigui un dels factors més importants a l'hora de descartar la
continuïtat de molts ramats d'ovelles. La població de cans censats
a l'illa d'Eivissa supera els 27.000 (més de 5 cans per cada ovella)
tot i que segons alguns ajuntaments (que gestionen els cans
abandonats) només la meitat dels cans que es capturen tenen
identificació. Una població de cans tan exagerada fa inevitable els
episodis desagradables d'atacs, ja siguin a ovelles i cabres com a
gallines o d'altres.
La
construcció de xalets i cases aïllades també implica una reducció
d'hàbitat d'altres depredadors com les genetes o els falcons, així
com una reducció de les àrees on caçar conills i perdius. De la
mateixa manera, l'activitat cinegètica fomenta la reintroducció i
l'augment poblacional d'aquestes espècies així que el seu nombre
arriba a fer insostenible l'activitat agrícola en moltes àrees.
Altres
factors com el canvi climàtic han estimulat el canvi d'hàbits
d'altres espècies. Els tudons i les mèrleres s'han tornat residents
quan abans eren migratòries i el seu nombre provoca un dany
considerable en diverses produccions.
Tan
en el cas de la proliferació de cans com en el de conills, la única
solució parcial consisteix en realitzar tancaments que fan encarir
en gran manera els costs de producció de les explotacions.
Fer de
pagès avui ja no és una activitat naturalment integrada en el medi
sinó que és una activitat que s'ha d'aïllar de les amenaces que
l'envolten en un medi que cada dia n'és més hostil.
Això
sense entrar a valorar aspectes com robatoris, vandalisme, abocaments
de residus o altres activitats incíviques i que cada cop són més
freqüents.
L'habitatge
dispers és una característica del món rural eivissenc, però d'una
forma molt diferent a com es concep avui en dia, en què una fracció
ínfima de l'habitatge rural participa de forma significativa en la
gestió del paisatge. Per molt que a molta gent pugui ofendre, el
model residencial en cases unifamiliars, sense connexió a xarxes de
sanejament, mantenint animals no productius i havent de dependre del
vehicle privat per als desplaçaments, implica una degradació
inevitable del medi natural, de recursos com l'aigua o el territori
(les cases mateixes, tancaments i també carreteres) i exerceix una
pressió contra les activitats agrícoles i ramaderes fins al punt de
fer-les inviables.
__________________________________________________________________________________
Article publicat a En Acció, núm. 2, juny de 2012
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons
