Plagues i malalties dels garrovers

Els garrovers, per la seua longevitat i llegendària resistència a la sequera, se solen considerar uns arbres extremadament rústics i resistents. La realitat, però és una altra, ja que darrera aquesta percepció de cultiu amb poques atencions i productiu fins i tot els anys més desfavorables, existeixen una sèrie de problemàtiques a tenir en compte.

La principal plaga és el popular cuc de garrova, que ha donat malnoms a alguns gentilicis de l'illa. El cuc és una eruga que es nodreix de la polpa rica en sucres i que després surt per fer la crisàlide. Qui hagi guardat garroves en un magatzem sap que parets i sostres en queden infestats.

A banda dels mals en els fruits, els arbres poden patir atacs de rates que poden arribar a matar l'arbre. Així mateix, també poden destruir quantitats significatives de garroves, menjant-se els garrovins fins i tot quan el fruit és encara ben verd. Diversos insectes barrinadors de la fusta poden arribar també a danyar les branques dels garrovers.

L'amenaça més preocupant actualment és la cercosporiosis del garrover, una malaltia causada per un fong que primer fa clapes a les fulles i després en provoca la caiguda.
Tot i que després es recupera i no provoquen directament la mort dels exemplars infectats, aquestes defoliacions debiliten de forma molt seriosa l'arbre.

Garrover afectat de cercosporiosis (gener de 2014)

Detall d'una branca totalment defoliada, amb brots nous (maig de 2014)

En aquestes imatges es pot veure l'aspecte dels arbres afectats. De lluny es veuen grisos, gairebé sense fulles. Els folíols que els queda presenten unes taques marronoses forques i irregulars, que acaben caient.

Sempre hi havia hagut presència d'aquesta malaltia però tenia una incidència tan poc remarcable que ni s'esmentava en la bibliografia com a patogen habitual dels garrovers. La incidència d'aquesta malaltia s'ha incrementat de forma dramàtica en els darrers anys i actualment estan provocant dues defoliacions anuals en moltes zones de l'illa, una durant la tardor i la més severa entre abril-maig. Els arbres més afectats es localitzen en zones concretes, on possiblement el fong troba les millors condicions ambientals. Una de les zones més extenses és tota la canalada que baixa de Sant Joan de Labritja i Sant Llorenç de Balàfia.

Entre les causes que poden explicar aquesta major incidència es poden nomenar les següents:

•  Els períodes de sequera. Tractant-se d'un arbre cultivat  en secà és normal que pensem en aquesta com a la primera causa. D'altra banda, es tracta d'un dels fruiters més resistents a la sequera i és capaç de produir amb precipitacions anuals de 350 mm anuals, a més que no explica perquè arbres que la pateixen igual no se'n veuen afectats ni perquè arbres situats en terrenys d'horta, amb reg i fertilització addicional, els afecta igual que als de secà.
• Abandonament de l'activitat agrària. Com que les espores es produeixen en la fullaca en descomposició, l'abandonament de les tasques agràries pot haver fet incrementar la quantitat d'espores i la capacitat d'infecció de la malatia.
• Una soca més violenta del patogen. Podríem estar davant una soca més violenta que s'hagi originat recentment i que ha prosperat gràcies a factors com l'abandonament dels camps i la sequera
• L'escalfament global. Els garrovers entren en plena producció als 60 anys i poden viure 200 anys o més, són, per tant, extremadament longeus, i poden ser sensibles als canvis ambientals extremadament ràpids associats a l'escalfament global. Les temperatures més elevades afavoreixen el desenvolupament del fong, que ha tingut en els dos darrers hiverns temperatures òptimes per al seu desenvolupament.

No existeixen encara estudis sobre el control d'aquesta malaltia. Per analogia amb malalties de l'olivera, la Junta de Andalucía recomana dues actuacions: Recollida i crema de la fullaca a finals d'estiu, que és una pràctica molt laboriosa i, per tant, no viable en la pràctica, a més que la matèria orgànica procedent del garrover contribueix a la millora del sòl i la defensa de l'erosió. L'altra són els tractaments químics, sense indicar quines matèries actives emprar, simplement perquè no hi ha cap fungicida autoritzat per al cultiu del garrover. 

En explotacions  de vinya i oliveres on es realitzen tractaments habituals amb coure, la deriva dels tractaments que va a parar a garrovers propers, la fumigació que "es perd" per entendre'ns, sembla que efectuen un control suficient contra la cercosporiosis. D'altra banda, no existeix al mercat cap formulat de coure (ni cap altre fungicida) autoritzat per al garrover, ni es tenen indicacions oficials de dosis a utilitzar, èpoques de tractaments, possibles fitotoxicitats ni termini de seguretat (la garrova pot destinar-se a consum humà)

Sobre la recent incidència d'aquesta malaltia, jo mateix vinc informat des de 2013 a la Conselleria d'Agricultura del Consell Insular d'Eivissa (que és l'organisme competent en Sanitat Vegetal), sense que hagin iniciat cap de les mesures que s'han d'emprendre en aquests casos.

__________________________________________________________________________________

 
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons 

ecofeixes

En maig de 2013 divereses finques de producció ecològica decidim ajuntar-nos per crear la cooperativa ecofeixes.

És molt llarg el camí per recórrer així com els reptes que hem d'enfrontar. En primer lloc, el gran handicap és el de crear un mercat, actualment atomitzat, reduït i dispers, mitjançant la creació d'una estructura que s'ocupi de donar servei i més varietat de producte. Un altre gran repte és adaptar les formes de fer de cada finca per unificar estàndards així com planificar amb antelació les plantacions i sembres, per tal de fer coherent oferta i demanda.

Deixant de banda les dificultats, el potencial és molt gran i és molt important que el sapiguem gestionar adequadament.

__________________________________________________________________________________

 
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons 

fer de pagès en un medi rururbanitzat

La balearizació és un terme encunyat per definir un medi on els usos residencials i turístics s'ubiquen en àmbits agraris i forestals. Un altre terme per definir aquest fenòmen és la rururbanització, que implica un desplaçament d'aquestes funcions en àmbits no només costaners.

Amb l'entrada dels països ibèrics en la Comunitat Econòmica Europea l'any 1989, les estructures agràries illenques queden obsoletes davant les exigències de la Política Agrària Comunitària (PAC) i porten el sector a la marginalitat. La competència ferotge de l'urbanisme accelera la conversió del sòl rústic en sòl residencial.

El camp eivissenc és avui en dia una macrourbanització caòtica i desordenada. Imatge creada partir de IDEIB (Sitibsa)

L'activitat agrícola en un medi rururbanitzat s'enfronta a reptes fins fa poc desconeguts. Un clar exemple és la ramaderia. En els anys 70, la ramaderia ovina superava àmpliament els 30.000 caps, mentre que l'any 2009 eren escassament 5.000. Les explotacions productores de bestiar reben subsidis de la PAC per animal .El control de malalties i paràsits del bestiar, així com garanties de traçabilitat (control de la producció des del naixement fins a consumidor final) mai no havien estat tan exigents com ara. Fins i tot, existeixen segells de qualitat que afavoreixen per al bestiar illenc un preu preferencial als mercats. Aquestes mesures i ajuts no eviten que el nombre de caps continuï en franca davallada, així com el nombre d'explotacions. El canvi d'estil de vida de les propietàries de finques cap a horaris i hàbits urbans és una de les claus principals. L'envelliment de la població que es dedicava a l'agricultura i que no ha trobat un relleu en les generacions més joves, per a les quals el mantenir un ramat no és més que un problema. Hem de tenir en compte que el fet de mantenir bestiar té unes conseqüències nefastes des d'un punt de vista territorial: cada ovella reproductora que no es reposa equival a 5.000 m2 de sòl que deixa de pasturar o que es deixa de sembrar.

Cap subsidi o ajut actual no pot arribar a compensar el sacrificar temps de lleure en un bestiar que no reporta cap ingrés significatiu a l'economia familiar. A més del factor econòmic hem de sumar-ne un altre no menys important: la proliferació de cans com a animals de companyia per a les residències en medi rural. Probablement aquest sigui un dels factors més importants a l'hora de descartar la continuïtat de molts ramats d'ovelles. La població de cans censats a l'illa d'Eivissa supera els 27.000 (més de 5 cans per cada ovella) tot i que segons alguns ajuntaments (que gestionen els cans abandonats) només la meitat dels cans que es capturen tenen identificació. Una població de cans tan exagerada fa inevitable els episodis desagradables d'atacs, ja siguin a ovelles i cabres com a gallines o d'altres.

La construcció de xalets i cases aïllades també implica una reducció d'hàbitat d'altres depredadors com les genetes o els falcons, així com una reducció de les àrees on caçar conills i perdius. De la mateixa manera, l'activitat cinegètica fomenta la reintroducció i l'augment poblacional d'aquestes espècies així que el seu nombre arriba a fer insostenible l'activitat agrícola en moltes àrees.

Altres factors com el canvi climàtic han estimulat el canvi d'hàbits d'altres espècies. Els tudons i les mèrleres s'han tornat residents quan abans eren migratòries i el seu nombre provoca un dany considerable en diverses produccions.

Tan en el cas de la proliferació de cans com en el de conills, la única solució parcial consisteix en realitzar tancaments que fan encarir en gran manera els costs de producció de les explotacions.  

Fer de pagès avui ja no és una activitat naturalment integrada en el medi sinó que és una activitat que s'ha d'aïllar de les amenaces que l'envolten en un medi que cada dia n'és més hostil. 

Això sense entrar a valorar aspectes com robatoris, vandalisme, abocaments de residus o altres activitats incíviques i que cada cop són més freqüents.

L'habitatge dispers és una característica del món rural eivissenc, però d'una forma molt diferent a com es concep avui en dia, en què una fracció ínfima de l'habitatge rural participa de forma significativa en la gestió del paisatge. Per molt que a molta gent pugui ofendre, el model residencial en cases unifamiliars, sense connexió a xarxes de sanejament, mantenint animals no productius i havent de dependre del vehicle privat per als desplaçaments, implica una degradació inevitable del medi natural, de recursos com l'aigua o el territori (les cases mateixes, tancaments i també carreteres) i exerceix una pressió contra les activitats agrícoles i ramaderes fins al punt de fer-les inviables. 

__________________________________________________________________________________

 Article publicat a En Acció, núm. 2, juny de 2012

 
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons 

VERDURES AMB SABOR DE MAR

La cultura d'Eivissa és la d'un poble descendent de generacions de pagesos i de pescadors, per això la relació entre la mar i la terra és tan intensa.

Prova d'això és l'alga o posidònia (en realitat és una fanerògama, una planta amb flors i fruits, però que hem perdonin els botànics:jo seguiré dient alga). Les fulles mortes d'aquesta planta es dipositen en grans quantitats a les platges i ajuden a mantenir l'arena i a regenerar-les de forma natural. Des de molt antic ha estat una font de matèria orgànica abundant i extremadament útil.

Possiblement, una de les funcions habituals hagi estat com a aïllant i estructurant per a terrats, però els seus usos en agricultura són molt importants.

Una de les utilitzacions directes és per a conservar la patata. La patata, després de recol·lectada, es deixa en munts baix d'algun garrover gran i frondós, que permeti una temperatura més fresca en les hores de més calor de l'estiu. Una vegada fet el munt (pot ser tan gran com vulguem) es pot tapar amb una capa uniforme de 10-15 cm d'alga. Un altre material que es pot fer servir si no volem anar a la platja és la mateixa patatera. Per acabar de rematar, és comú en alguns llocs de coronar el munt amb una capa de branques tendres de baladre per foragitar ratolins i arnes.

Un altre dels usos habituals és com a jaç per al bestiar als corrals. La palla sempre ha estat més apreciada per a fer fems de qualitat però l'alga és molt indicada per als porcs en estiu, ja que els agrada refregar-s'hi i els ajuda a passar la calor del migdia.

Com a font de matèria orgànica presenta dues problemàtiques principals: el contingut elevat en sals i el baix contingut en nitrogen.

La problemàtica més evident és l'elevat contingut de sal comú NaCl. Els sòls i les aigües de l'illa presenten de forma habitual continguts alts en clorurs, per tant cal prendre precaucions a l'hora d'incorporar un material que en pot aportar i donar problemes de fitotoxicitats a la majoria de cultius. El que se sol fer és deixar-la un o més anys per tal que l'aigua de pluja pugui rentar les sals més solubles, remenant el munt per tal que el rentat sigui homogeni. Una altra possibilitat és ficar-la dins una bassa o safareig i negar-la d'aigua dolça durant un temps.

L'alga, rentada de sals, es pot afegir com a base per compost. Es tracta d'una matèria amb poc nitrogen que fermenta amb dificultat, però mesclat amb fems de diverses procedències (ovella, gallina, porc, etc) pot ser una bona base per a produir un compost de qualitat.

També pot ser interessant com a esmena orgànica, aportant a les terres on s'aplica una millor retenció d'aigua i nutrients i capacitat d'aireació, aliment per als microorganismes del sòl, amb l'avantatge que no incorpora llavors d'herbes, patògens o contaminants. Com que és un producte amb poc nitrogen els organismes de sòl "segresten el N" de la terra és a dir, que durant unes setmanes consumeixen el N del sòl per a descomposar l'alga i no n'hi ha de disponible per a les plantes.

A vegades també ens pot interessar com a mulch, amb un comportament molt satisfactori fins i tot en espècies no especialment tolerants a la salinitat. Respecte d'altres materials, no afavoreix tant a rosegadors  ni es provoca un "segrest de N" tan intens com la palla, però és molt més costosa d'estendre que les làmines plàstiques o orgàniques, per la qual cosa es recomanaria només per a petites superfícies.

Però la posidònia no és l'únic organisme marí amb usos agrícoles. En agricultura ecològica es fan servir bioestimulants per tal de dotar les plantes de més defenses envers els patògens i les plagues. El concepte de matar ha quedat obsolet, ja que és inviable, del que es tracta és de fortificar. Moltes algues marines són una base idònia per a molts preparats comercials rics en aminoàcids, fitoalexines i microelements necessaris per a fortificar les plantes i per obtenir plantacions sanes i productives.

__________________________________________________________________________________

 
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons 

És possible un camp de golf sostenible?

Els camps de golf són un tema recurrent en la política eivissenca. Sembla que per diferenciar-nos de la resta de destins turístics els haguem de copiar l'oferta. Una cosa, però, m'ha cridat l'atenció: el biogolf

El biogolf és un projecte de certificació per  pretendre demostrar els valor positius pel medi ambient dels camps de golf. Evidentment, no és més que una magarrufa per presentar els camps de golf com a sostenibles, quan, de sostenibles, no en poden ser ja que:

• Consumeixen grans quantitats d'aigua. Per molt que sigui depurada, és una competència directa a l'aigua per a l'ús agrícola, per tant, esdevé un factor de pressió en contra del manteniment de l'activitat agrària.
• Consum d'energia, en bombeig d'aigua, il·luminació, etc, inadmissible per al que fa la reducció de gasos d'efecte hivernacle.
• L'ús de pesticides, en especial herbicides i fungicides, que a més de no estar justificada, limiten i perjudiquen els desenvolupament de l'agricultura ecològica, esdevenint focus de contaminació que es dispersa per deriva a l'atmosfera i per lixiviació als aqüífers.
• Segueix la dependència de l'economia basada en ús del territori per al sector terciari
• S'incrementa l'especulació sobre el terreny i la pressió contra el desenvolupament d'una agricultura i silvicultura sostenibles. Es consumeixen quantitats significatives de territori rural i en modifiquen l'aspecte tradicional. Encara que en aquest punt s'adoptin mesures correctores per a minimitzar-lo (parets de pedra seca, etc), es desfigura inevitablement, amb els manteniment d'una capa verda tot l'any, relleus suaus, basses d'aigua permanents i més elements aliens al paisatge.

Per molt que algun il·luminat es vulgui treure de la màniga una etiqueta "bio", difícilment tindrà res a veure amb la realitat.

Anem més enllà i imaginem que es pogués dissenyar un camp de golf amb zero consum d'aigua, d'energia i de pesticides. Això ja existeix a Dubai i a Austràlia, amb bastant d'èxit, justament per l'originalitat de la idea.

Imatge presa del web de Cooper Pedy Opal Fields Golf Club

A diferència d'aquests exemples, a Eivissa el camp estaria verd de forma natural vuit mesos l'any i sense reg ni pesticides. Tornem a la realitat. Encara que algú dugués endavant un camp de golf amb consum d'aigua, energia i pesticides zero, la pressió sobre el territori d'aquest tipus d'instal·lacions i la dependència del turisme, així com la pèrdua d'espais agrícoles i la degradació del paisatge es mantindrien amb la mateixa gravetat.

Per molt que ens els vulguin presentar com a sostenibles, els camps de golf no són una alternativa per al ja massificat medi rural eivissenc.

__________________________________________________________________________________

 
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons 

Món rural

M'he proposat escriure en aquest bloc opinions sobre la pagesia d'Eivissa, així com d'altres informacions sobre temàtica agrícola i rural.

Posaré una especial atenció a allò referent a aspectes socials de la pagesia però també inclouré alguna informació tècnica si crec que pot ser d'interès.

Esper que us resulti útil i interessant.

LA MORT DEL PAGÈS

El sistema agrari tradicional es basava en el manteniment d'explotacions que pugessin garantir el sosteniment de les famílies en el futur. És conegut entre la gent del camp que aquestes unitats es mantenien mitjançant la figura de l'hereu i a vegades amb matrimonis de conveniència que tenien com a finalitat el reagrupament parcel·lari. També és de sobres conegut que sota un mateix sostre convivien tres o més generacions d'una mateixa família i que la construcció de noves cases independents del nucli principal era un esdeveniment extremadament rar. Resulta significativa que la defensa dels costums pagesos i del habitatge dispers tradicional que s'ha utilitzat per boicotejar el PTE -de mínims, per cert- s'hagi fet faltant d'una forma tan flagrant la veritat.

La base per interpretar aquest procés està, justament en la pagesia i el seu futur. El secà ocupa la major part de l'agro eivissenc, i des del s. XVIII, s'omple de garrovers i ametllers. Ja fa anys que els conreus majoritaris es paguen per sota dels costs de producció i el resultat és l'abandonament o la marginació d'aquests conreus, que fa més de 40 anys que ja no formen part significativa dels ingressos dels propietaris de finques agràries. En aquest nou escenari, el pagès abandona els arbres, deixa de tenir bestiar i es compra un tractor que funcionalment no és més que un tallagespa car. En el millor dels casos, el tros de terra que donava sosteniment als majors de la casa ara es veu com un solar urbanitzable on els néts es poden fer els xalets per viure amb totes les comoditats de la vida moderna, tot mantenint les seues feines al sector terciari i amb horaris i hàbits urbans. El pagès deixa de dependre la terra i li venen la moto de fer-se promotor immobiliari. I ara, segons alguns, la principal reivindicació dels pagesos no és el poder viure o obtenir un ingrés complementari digne de la terra dels seus avantpassats. Ara la màxima preocupació és poder-hi edificar.

L'oposició capitalitzada pel PP amb el seguidisme del PSOE en nom de la pagesia és la ratificació de la incapacitat dels governs d'ambdós partits de donar una sortida digna al camp eivissenc. Dit d'una altra manera: és el certificat de defunció del la pagesia d'Eivissa.

__________________________________________________________________________________

 
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons